Quan la Terra torni a ser blanca

Un conte sobre la pau i els valors universals.

Quan la Terra torna a ser blanca és un conte sobre la pau i els valors universals. Mitjançant imatges màgiques i un viatge a través dels colors, el relat us parla d’esperança, de la importància de somiar un món en pau i de com els infants poden imaginar un futur millor. Una narració simbòlica i plena de fantasia, ideal per llegir amb nens i nenes i reflexionar junts sobre la bellesa d’un món sense guerres.

Quan la Terra torni a ser blanca

Al principi, la Terra era tota blanca.

Les muntanyes eren de color blanc com la neu, tant si hi havia nevat com si no.

L’aigua dels rius era blanca blanquíssima. Les selves tropicals, frondoses d’arbres i plantes, eren totes de color blanc com la llet. També els continents i les illes eren trossos colossals de terra blanca.

L’aigua dels oceans era blanca, reblanca, reultrablanca! I els volcans en erupció llançaven lava ardent, tan blanca com la nata muntada, que corria avall per les parets dels volcans, grumollosa i calenta, desfeta en regalims.

Però un dia va passar una cosa inesperada. Fascinant.

El cel blanc es va omplir de núvols grisos i una pluja fina va caure sobre la Terra.

El sol, impacient, va treure el nas per entre els núvols quan encara plovia. I en aquell moment, per primera vegada, un preciós arc de Sant Martí va aparèixer es escena allà dalt del cel, tan gran i tan llarg que feia la volta sencera a la Terra.

La pluja encara va insistir a ploure una mica més, però amb més força. Ara, les gotes d’aigua travessaven l’arc de Sant Martí com punxes esmolades, i en quedaven tenyides dels seus colors.

Les gotes de color blau, verd, vermell, morat, groc i taronja mullaven la Terra blanca i l’anaven pintant tota ella dels colors de l’alegria.

Quan va deixar de ploure tot es va assecar. I la Terra es va veure molt bonica durant molt de temps.

Amb el pas dels segles, però, la Terra s’anà tornant lletja, a poc a poc.

Els colors s’havien barrejat, regirat, embrutit.

Havia passat que els éssers humans havien embolicat la troca amb tantes guerres i destruccions, i tot havia quedat fet un fàstic. Per això era molt difícil distingir un color d’un altre.

La Terra era coberta d’una trista pasta barrejada de colors extingits.

Des d’aleshores, encara hi ha llocs al món on els colors segueixen ben barrejats i plens de misèria. I tot fa pena.

Tot i així, hi ha lloc per l’esperança perquè hi ha molts infants decidits a imaginar la Terra plena de colors vius, nens i nenes que tampoc no s’obliden de quan la Terra era tota blanca.

“Com de bonica havia de ser”, pensen.

I amb aquesta il·lusió s’adormen a les nits, bo i mirant la Lluna amb ulls d’esperança perquè encara rau blanca.

I demanen un desig: que un dia s’acabin les guerres i la Terra torni a ser blanca una altra vegada. Com la Lluna. Com una bandera de pau dalt del cel.

Sempre hi ha lloc per a l’esperança.

Aquest conte ens recorda que, malgrat les guerres i la destrucció, sempre hi ha lloc per a l’esperança. Els nens i les nenes que somien amb una Terra plena de colors són la llavor d’un futur millor. Quan la Terra torna a ser blanca us convida a reflexionar sobre la pau, la superació i la importància de cuidar allò que ens envolta. Una lliçó tendra i profunda que mostra com la fantasia pot inspirar valors reals i duradors.