Les petúnies de Ratera

Quan la sensibilitat esdevé aparença.

Les petúnies de Ratera és un conte crític i poètic que, amb humor fi i ironia subtil, us convida a observar com de vegades la sensibilitat pot quedar-se només en aparença. A través d’unes flors aparentment refinades, el relat dibuixa un retrat elegant —i punyent— de la indignació selectiva i del soroll social que sovint s’accepta sense qüestionar.

Les petúnies de Ratera

A Ratera, un poble al costat del riu Sió, les elegants petúnies es reunien al jardí empedrat del vell castell, per prendre el te.

Criticaven amb gran disgust les sirenes esvalotades de les ambulàncies que, deien, els ensordien els pistils. També, desaprovaven el so vulgar dels cascavells dels gats saltateulades: “Tan bonic que seria que sonessin com el Nessum Dorma de Turandot”, comentaven, amb postissa emoció.

Dels temes en feien una tesi doctoral de la indignació, les refinades petúnies de Ratera. Després se’n tornaven a casa i durant hores miraven extasiades la televisió i aquells debats de gent que brama.

Curiosament, aleshores, no les vaig sentir mai dir cap paraula de desaprovació o fer cap crítica contra aquell espectacle estrident i vergonyós.

Ai, que en són de sensibles i delicades les petúnies de Ratera! 

Mirar el món amb esperit crític.

Aquest conte ens fa parar atenció en que no tota indignació és sinònim de consciència, ni tota sensibilitat garanteix una mirada honesta. Amb Les petúnies de Ratera vull mostrar, amb ironia, com és de fàcil criticar allò que molesta superficialment i callar davant del que realment és estrident i vergonyós. És una invitació a aprendre a mirar el món amb esperit crític, coherència i una mica d’humor.