Un conte sobre la mitologia catalana.
Aquest conte recupera les dones d’aigua pròpies de la mitologia catalana i les imagino tornant al Gorg negre de Gualba, però transformades. Són dones fortes i lliures i, tanmateix, capaces de mantenir intactes la tendresa i la sensibilitat. He volgut imaginar què passaria si aquestes criatures mítiques del passat tornessin avui per reescriure la seva pròpia història i restablir-ne la vigència.
Les dones d’aigua tornen al Gorg negre de Gualba
Aviat ho publicaran tots els diaris del país que les descendents de les dones d’aigua de les terres del Baix Montseny han tornat —i sembla que per quedar-s’hi— a la foscor dels gorgs d’aquelles contrades.
Ben bé ja no són les criatures mitològiques de les creences de la Catalunya preromana: dones màgiques amb un cos d’aigua, grans enteses en la cria d’animals i en el conreu de les plantes, que es casaven amb hereus de casa bona amb qui podien tenir criatures.
Les descendents d’aquelles nimfes de riu són ara dones d’aigua postmodernes, d’igual gran bellesa i luminescència, però amb una força sobrenatural que res no té a veure amb els poders foscos d’antany.
En aquestes d’ara, hi batega un cor que les fa lliures i senyores del seu destí, sense cap més lleialtat que no sigui amb elles mateixes, ni cap més obligació imposada contra la seva voluntat.
Les dones d’aigua, que han tornat al Gorg negre de Gualba, tenen un cor fort de musculatura metàl·lica i ventricles de fi titani lliscant que palpita amb la precisió d’un rellotge suís. És una maquinària delicada que les manté en vida, però que no els resta ni un bri de tendresa i sensibilitat.
Una veïna ja n’ha vist una a la riera, prop del Gorg negre, i ha declarat que, en trobar-se-la de cara, la dona d’aigua li ha regalat unes llàgrimes de profunda emoció. I que tan bon punt han lliscat dels ulls de la noia a les mans de la veïna s’han convertit en perles de gran valor, talment com passava en les llegendes que s’expliquen des de temps anteriors a l’Edat Mitjana.
Quan els mites tornen a caminar.
Les dones d’aigua d’aquest conte breu no estan sotmeses al paper que tradicionalment se’ls havia reservat. M’ha interessat recuperar-les i mirar-les des d’una perspectiva més actual, conservant-ne la màgia i el misteri i, alhora, imaginant noves possibilitats per a unes figures femenines que ens arriben de molt antic.