Un conte sobre la inspiració i les paraules.
Un conte sobre la inspiració i les paraules, i perquè m’agrada pensar que les idees viuen lliurement al món, esperant ser descobertes. A través d’una imatge que em sembla poètica i delicada, la imaginació es com el fum d’una xemeneia que surt al cel per inspirar els contes que encara no existeixen, i ningú sap ben bé com passa.
Imaginaciófum
La vella senyora Joana és molt feliç cada vegada que la imaginació li fuig pel forat de la xemeneia.
Quan es disposa a escriure, la imaginació li marxa del cap i corre a barrejar-se amb el fum blanc de la llar de foc. Després, s’enfila amunt pel forat de la xemeneia fins a la teulada, i d’allà surt cap al cel que és d’un blau ben bonic.
I és en aquesta pissarra de blau cristal·lí que, amb lletra clara i rodoneta, s’hi escriuen paraules encantades, de fum flonjo i vaporós: confeticonfit, llenguabrega, xoconatapastís, entre d’altres.
Llavors, la vella Joana treu el cap per la finestra i en llegir les paraules penjades al cel ja té els mots màgics amb què escriurà el proper conte.
Inspiració, llibertat creadora i paciència.
Què és la creativitat? Consisteix a esperar que aparegui una bona idea? Ken Robinson, expert en el desenvolupament de la creativitat i la innovació, deia que la creativitat és la imaginació en acció. Així doncs, no s’hi val esperar i prou: cal treballar, escriure, provar, equivocar-se i continuar. I és durant el camí, que la imaginació fuig i s’escapa per alguna xemeneia inesperada i ens regala una paraula, una imatge o una història: un fil del qual estirar, i estirar, i continuar.