Els seus cabells negres començaven a estar durs i rígids quan es va trobar una altra dona molt més bella, molt més alta i molt més esvelta que les altres dues. Tenia la veu forta com un tro. En sentir-la, la filla del criador de corbs es va escruixir de por:
—Què hi fas per aquí amb aquesta ploradissa? És que no saps dels perills que turmenten aquest bosc?
—Ai, bella senyora, més perills he viscut a casa meva. Fujo del meu pare que em reté tancada a casa de nit i de dia. I jo que no puc sofrir-ho més, marxo de casa a córrer món.
Aleshores, la dona alta i esvelta, que també era una bruixa com les altres dues, de sota la capa negra es va treure un desplomador de ferro i l’hi va donar:
—Pren aquest desplomador i llevat les plomes de color negre i blau virolat, que creixen al teu cap. Només així aconseguiràs ser lliure i podràs marxar a córrer món.
La filla del criador de corbs es va tocar els cabells, i, horroritzada, s’adonà que la seva llarga i flonja cabellera daurada s’havia acabat de convertir en un gran plomatge de corb, amb negres, llargues i enravenades plomes acabades en punxa.
Tot d’una va sentir que les plomes se li movien vibrants dalt del cap. En ficar les mans dins el plomatge, va notar un estrepitós batec d’ales incessant: centenars de corbs es movien atrapats dins el plomatge damunt del seu cap.
Esvalotats, brandaven les ales violentament; xisclaven i xocaven els uns contra els altres; maldaven per desembullar-se fins que a la fi, van aconseguir escapar i van fugir volant.
Aterrida, la noia va agafar el desplomador i, tal i com li havia dit la tercera bruixa, es va llevar les plomes del cap. Lentament, anaven caient a terra, una a una, i s’escampaven al seu voltant com una catifa tupida i gruixuda, tota de color negre lluent.
Les plomes, però, esteses a terra feien saltirons. Voleiaven suaument d’un costat a l’altra. Tenien vida pròpia i s’anaven apilonant totes juntes, als peus de la noieta.
En aquell moment, el bosc era un lloc d’allò més silenciós.
Aleshores, la filla del criador de corbs es va deixar endur per un instint del què no en coneixia l’origen: va collir les plomes de terra i les va nuar totes juntes a l’extrem d’una branca d’arbre, llarga i prima, que era allà mateix. Se le va posar entre les cames i s’hi va asseure al damunt.
I just en aquell precís instant, les plomes rasposes, lligades a l’extrem de la branca, es van enravenar de pur nervi i, vibrants, van enlairar la jove amunt, amunt. Asseguda dalt la branca, va marxar volant a córrer món, tal i com ella volia.
Vet aquí la història de la noieta que aconseguí fugir de la gàbia del seu pare, el criador de corbs. I vet aquí, també, l’origen de la primera escombra voladora de la història.
Ves a saber si és mentida, ves a saber si és veritat, però aquest conte ja està explicat!
Reflexió final
La història deLa filla del criador de corbs convida a reflexionar sobre la identitat, la força interior i la importància de ser fidels a un mateix, malgrat el preu de la metamorfosi. És un relat que inspira els joves —i també els adults— a creure en la seva pròpia llum.
Deixa un comentari