Conte sobre el poder de les paraules i la llibertat
Conte sobre el poder de les paraules i la llibertat. Què passaria si un dia les paraules desapareguessin? Aquest conte ens porta a un país on res no té nom i on les persones han deixat de saber qui són. A través d’un diàleg tendre entre avi i neta, la història ens endinsa en un món inquietant que convida a valorar el poder de les paraules i el seu paper en la construcció de la identitat.
El país sense noms
—Hi havia una vegada un país sense noms.
—Visca, avi, aquest conte no el conec! Explica-me’l, de pressa!
—Se sap que era un país en què les coses no hi tenien nom.
—Si no hi tenien nom, com en deien de les coses?
—Coses, simplement. Per exemple, “aquella cosa d’allà” o “la cosa que hi ha damunt de l’altra”. També deien: “fixa’t en això que veus aquí” o “porta’m allò que hi ha allà”. I així amb totes les coses.
—No ho entenc, avi.
—Per exemple, al país sense noms les persones no tenien nom.
—Però tothom té un nom. Jo em dic Laura. I tu ets el meu avi Frederic.
—No pas al país sense noms. Les persones entre elles es deien: “ei tu” o “noi, escolta” o “vosaltres, què feu aquí?”.
—Avi, explica’m més coses del país sense noms.
—Els dies de la setmana no es deien de cap manera.
—I com podien distingir el dilluns del divendres o el dimecres del diumenge? —preguntava la Laura, estranyada.
—No ho podien distingir.
—Els carrers, avi Frederic. També em diràs que els carrers no tenien nom?
—Doncs, no en tenien. Ni les parades de metro, ni les escoles, ni els equips de futbol.
—I les mascotes?
—Tots els animals es deien únicament “animals”. I dels menjars en deien senzillament “aliments”. “De primer vull aquest aliment” o “cambrer, porti’m l’aliment cuit al punt” o “doble ració d’aquest aliment”, demanava la gent en un restaurant.
—Avi, no m’imagino vivint en el país sense noms.
—Per què no?
—Perquè si no pogués dir que sóc la Laura, neta de l’avi Frederic, que estudio en una escola que es diu Somiatruites, que està a la plaça Llibertat…; si no pogués explicar que tinc una gateta molt bonica que es diu Miula, i que el meu menjar favorit són els pastissets de nata…; si no pogués dir cap d’aquestes coses pel seu nom, no podria explicar qui sóc.
—Al país sense noms, ningú no podia explicar qui era. Estava prohibit que les persones fossin úniques i diferents. La llei deia que totes les persones juntes havien de formar una trista massa de gent sense nom.
—I com havia pogut passar, avi?
—En aquell país, un dia va arribar al poder un terrible dictador que va ordenar esborrar els noms de les coses. Després va manar eliminar moltes paraules dels diccionaris. I tot seguit, va dir que les paraules dels diaris, dels contes i dels còmics havien de desaparèixer. De manera que els infants que aprenien a llegir trobaven les pàgines dels llibres en blanc. I va passar que moltes paraules no les van arribar a conèixer mai.
—I les persones no van lluitar per salvar les paraules?
—No, perquè havien deixat de ser persones. El dictador ferotge havia substituït els seus noms per números i, a poc a poc, havien anat oblidant qui eren: no es recordaven del seu nom, ni dels noms dels seus pares, ni sabien quants germans tenien, ni qui eren els seus amics. Amb l’eliminació de les paraules els havien robat la memòria, els records i el passat.
—De veritat? Quin país més trist.
—Però, una nit va passar una cosa veritablement extraordinària.
—Avi, de pressa, explica’m què va passar.
—Havia nevat molt al país sense noms. Feia un fred terrible. Només dos vells anaven pel carrer. Caminaven d’esma per la vorera plena de neu, amb pas lent. Capcots, tenien la mirada clavada a terra. Quan, sense esperar-s’ho, els dos ancians van xocar. Els caps dels vells van espetegar l’un contra l’altre. Va ser una topada fortíssima, un cop rude i sec que els va desvetllar de sobte. Va ser com si es despertessin d’un somni llarg, trist i profund. Es van mirar als ulls i, tot d’una, es van reconèixer. Eren el Miquel i el Lluís, que havien estat companys de pupitre durant anys a l’escola.
—I després, què va passar? —va insistir la Laura, amb excitació.
—Immediatament, es van fer una abraçada llarguíssima. Eterníssima. I van aprofitar la força de l’abraçada, de l’un contra l’altre, per xiuxiuejar-se a cau d’orella els seus noms: “Ets el Miquel, oi?”, va dir l’un. “Estimat Lluís, quant de temps sense veure’t”, va respondre l’altre. Van restar abraçats molta, molta estona, mentre s’anaven explicant tots els records que a poc a poc els venien a la memòria. Records de moments viscuts quan eren petits. S’ho van anar explicant molt fluixet a l’orella, perquè ningú no pogués descobrir allò il·legal que estaven fent.
—Un reencontre increíble!
—Quan ho van haver recordat tot es van tornar a mirar els ulls. Els tenien plens a vessar de llàgrimes. Els records, ben vius i forts en la memòria, els havien retornat la condició de persones que el tirà els havia arrabassat.
—Quin fàstic de dictador… —va dir la Laura, arrufant el nas.
—Des d’aquell dia, el Miquel i el Lluís no van caminar capcots mai més, sinó que miraven als ulls a totes les persones amb qui es creuaven pel carrer.
—Per què ho feien? —va preguntar la Laura, encuriosida.
—Volien trobar persones conegudes. I i tant que en van trobar! I aleshores, quan les reconeixien, s’hi acostaven sense dubtar-ho i també els hi feien una abraçada llarguíssima. Fortíssima. Eterníssima. I mentre durava l’abraçada aprofitaven per explicar a l’altre, a cau d’orella, qui era, per desvetllar-lo, també, del seu son llarg, trist i profund. Al cap de poc temps, les abraçades es repetien aquí i allà, i ràpidament es van escampar per tot el país sense noms.
—Els vellets i les velletes s’ajudaven a recordar les paraules oblidades?
—Justament, Laura. Feien reunions secretes per a dir en veu alta les paraules prohibides. Tot seguit les anaven apuntant en moltíssimes llibretes. I quan les havien recuperades de l’oblit, les van anar propagant. Algunes d’aquelles paraules eren tan poderoses que van servir per derrotar el dictador cruel i despietat, per sempre.
—Avi Frederic, són les paraules que t’he sentit molts cops?
—Sí, Laura, les recordes?
—Diguem-les junts una altra vegada.
—Unió, força, solidaritat, dignitat, llibertat, desobediència pacífica i drets humans —van pronunciar la Laura i l’avi Frederic, amb una sola veu.
—Són les paraules més valentes i nobles que el meu avi em va ensenyar. Ell també havia viscut en un país on les coses tampoc es podien dir pel seu nom. I volia que jo recordés el significat d’aquestes paraules, que no les oblidés. Volia que les tingués ben vives a la memòria. Per recordar sempre qui sóc i que davant les desventures de la vida no m’havia de sentir mai sol.
Les paraules ens fan ser qui som
Amb aquest conte m’agrada recordar que les paraules no són només eines per comunicar-nos: són la base de la memòria, dels records i de la identitat. A través d’aquesta història, poso en valor la importància de preservar el llenguatge, de defensar la llibertat d’expressió i de mantenir vives les paraules que ens uneixen com a persones.