El metro dels balancins

Conte infantil de fantasia urbana. 

El metro dels balancins és un conte de fantasia urbana que us convida a mirar el dia a dia amb ulls nous i a imaginar ciutats pensades per al benestar de totes les persones.

La història ens situa en una ciutat molt semblant a la nostra, on una petita revolució transforma el metro en un espai de calma i imaginació. Balancins, contes explicats a cau d’orella i un temps que sembla aturar-se fan d’aquest relat una lectura ideal per gaudir sense presses, deixant-se gronxar per les paraules.

El metro dels balancins

Aquesta història encara no ha passat, però és ben segur que un dia passarà. Perquè hi ha petites revolucions que fan millor la vida de les persones i, per això, tard o d’hora són una realitat.

Una vegada, a la ciutat de Marcelona, van substituir els vells vagons del metro per uns altres de nous i avantguardistes.

Els nous combois eren d’allò més intel·ligents. Estaven pensats expressament per a la vida moderna. Per això, els seients dels passatgers no eren pas de plàstic, no. Eren balancins de fusta, amb un còmode i molt tou encoixinat.

Durant el viatge, els infants seien als balancins i s’hi gronxaven amb delit, endavant i endarrere, endavant i endarrere, bo i imaginant que anaven al trot sobre un cavall veloç.

Els treballadors, que sortien esgotats de les fàbriques de matinada, s’hi balancejaven, i hi anaven fent capcinades fins a la seva estació.

En època d’exàmens, els noiets i les noietes aprofitaven l’estona al metro per seure als balancins i bressolar els nervis. Després, feien l’examen, tranquils i contents, gairebé com si acabessin de tornar d’unes vacances.

Els vellets també s’hi gronxejaven en aquests balancins d’última avantguarda. Gaudien del viatge i s’engrescaven a explicar contes a la canalla. Hi havia infants que, fins i tot, se’ls asseien a la falda. I escoltaven les històries amb tanta il·lusió que la feina era dels pares per fer-los baixar del vagó.

També passava sovint que la remor sorda i el soroll metàl·lic dels trens esmorteïen la veu dels vellets, i les històries que explicaven no se sentien amb prou claredat.

Llavors, els passatgers s’anaven aplegant ben a la vora dels balancins, i, a poc a poc, els vellets quedaven envoltats d’un públic embadalit que escoltava en silenci conte rere conte. A molts, fins i tot, els passava per alt la parada i ni se n’adonaven.

Perquè poques coses fan més felices les persones que tornar a sentir la màgia que habita en secret dins seu. És la màgia que havien conegut de petits quan els explicaven històries fabuloses, acotxats al llit o a l’escalf d’una llar de foc. Una màgia que els havia estat regalada i que havien oblidat en un racó del cor, amb el pas del temps.

Quan els passatgers baixaven del metro dels balancins molts havien fet una volta sencera a la línia, escoltant contes. Però aquell temps extra de viatge no l’havien pas perdut.

Us puc ben assegurar que les agulles dels rellotges se’ls hi havien aturat -tal i com us ho dic- i l’estona dels contes havia estat un regal. Com el caramel que el pare em treu de darrere l’orella o com el desig que demano quan bufo les espelmes d’aniversari.

El valor del temps compartit i de les històries.

Amb aquest conte, m’agrada suggerir que el temps no sempre es mesura amb rellotges. Hi ha estones que, tot i semblar llargues, són un regal. El metro dels balancins parla de la importància de crear espais de calma, d’escoltar les persones grans i de preservar la màgia de les històries que ens han fet créixer. També mostra com la imaginació pot transformar els llocs més rutinaris en escenaris de trobada, aprenentatge i felicitat compartida entre generacions.